Sant Cugat o de com l’obesitat pot ser una malatia urbana. Part 2

“La necesidad que tiene el hombre de un albergue en todas las situaciones y circunstancias en que puede encontrarse es el origen de la urbanización; y de ahí resulta que el albergue es el primer elemento constitutivo de esta.
La urbanización es mucho más que un albergue, y aun más que muchos albergues, sola y aisladamente considerados. La urbanización, para ser tal, requiere un agrupamiento, más o menos bien organizado, de albergues con el fin de que sus moradores puedan comunicarse entre sí y prestarse servicios recíprocos”

Ildefons Cerdà (1867): Teoría General de la Urbanización

---

Avui saltem al prosceni invocant  Ildefons Cerdà; Sito pels amics. Entenc que tindreu alguna idea de qui va ser aquest personatge, tot i així em veig forçat a fer les degudes presentacions:

Ildefons Cerdà, Sito pels amics, a més de ser el projectista i planificador del famós Eixample barceloní, va ser  enginyer 1º del cos espanyol d’enginyers de camins, canals i ports, diputat per Barcelona a les Corts espanyoles als comicis de 1850, intel·lectual racionalista-positivista, i pensador liberal-progressista adobat amb aromes a socialisme utòpic: l’Eixample, tot i haver-se convertit en la ciutat burgesa per excel·lència, va ser planificat com a estructura urbana sense distincions de classe, homogènia en tota la seva extensió.  A més de tot aixó, Cerdà passà a l’historia per  ser el creador d’una nova ciència; l’Urbanisme. Finalment, i potser el més important de tot, lluïa un bigoti tal que així:

Resumint, tot un crack

El gran atreviment d’aquest prohom va ser el de voler descobrir quina era la forma ideal d’ordenar una ciutat per tal que aquesta servis de la forma més òptima al benestar dels seus ciutadans. Des de la seva perspectiva positivista, aspirava a trobar l’ordre ideal; la forma urbana perfecta. Avui, després d’un segle sencer de decepcions amb les idees del progrés i el racionalisme, som un pèl menys exigents, relativistes potser, i acceptem que no existeix una perfecció absoluta, sinó un ordre més o menys aconseguit, sobre la base d’uns o altres interessos, no podent parlar de perfecció sinó d’adequació a un objectiu prèviament determinat. Per posar un exemple, la zona de Diagonal Mar és un tipus d’urbanització perfecte per als interessos del capital immobiliari, no tant per a una idea més democràtica de ciutat.

De tornada al tema que aquí ens ocupa, l’obesitat com a malaltia urbana, tornem a fixar-nos en els plànols comparatius entre l’àrea residencial i el sistema urbà dels municipis de Sant Cugat i de Barcelona.

Residencial Sant Cugat i Barcelona

Sistema Urbà de Barcelona i Sant Cugat

Mida real: Sistema Urbà i Sistema Residencial

Tal com ens recordava Cerdà a l’inici d’aquesta nova entrada al blog, la vivenda és el primer element constitutiu d’una ciutat, més encara, l’organització d’aquesta vivenda és la que ha de determinar la morfologia d’una ciutat, i la primera qüestió amb la que s’ha d’afrontar un planificador urbà, en tant que aquest sistema ha de servir a l’objectiu més elemental d’una ciutat: servir de refugi als seus habitants.

Així doncs, comparem, amb la informació extreta del primer plànol; el sistema residencial dels municipis de Sant Cugat i de Barcelona.

La primera dada a comparar és l’extensió de cadascun dels sistemes residencials: els 8,37 km² de sol residencial de Sant Cugat vers els 26,15 km² de Barcelona. Com podem observar mantenen una relació de 3 a 1 aproximadament. Si fem la mateixa operació amb les mides de població, els 87.830 hab de Sant Cugat es queden molt més curts al costat dels 1.604.555 hab de Barcelona, mantenint una relació aproximada de 18 a 1. Primer símptoma d’obesitat.

Aquesta desproporció observada entre la mida poblacional d’un municipi i altre, i els seus respectius sistemes residencials es tradueix en densitats de població molt diferents. La densitat de població del municipi de Sant Cugat és de 1.819 hab/km². Això vol dir que per a cada kilòmetre quadrat del municipi de Sant Cugat, o el que ve a ser el mateix, per cada 1.000.000 m², hi habiten 1.819 persones. En el cas de Barcelona, aquesta relació augmenta a  16.093 hab/km². El resultat: La densitat de població de Sant Cugat és poc més d’un 10% que la de Barcelona.

El problema del càlcul de la densitat de població (o població relativa), tal com l’hem fet fins ara, és que per al comput s’utilitzen la població i l’extensió total del municipi. Barcelona és un municipi urbanitzat en la seva totalitat; Sant Cugat, tot i que va pel camí de ser-ho (a costa de Collserola), encara conserva parts importants del seu territori no urbanitzades. Que vol dir això? Que estem sumant peres i pomes, i les peres i les pomes, de tota la vida, que no casen bé.

Com hem dit, és l’habitatge el nucli formal i funcional de tota ciutat, i és per tant el sistema residencial d’una i d’altra ciutat el que volem comparar. Recordant quina és la nostra comesa, veiem poc interessant la relació entre el tamany municipal i la seva població. Càceres és el municipi més gran d’Espanya, amb 1.751 km² de superfície; Barcelona en té 99: Seria tot un disbarat per la nostra part voler comparar les realitats urbanes de Càceres i de Barcelona a través de les seves densitats de població tenint en conta l’extensió municipal!

No patiu. Per a evitar aquest esbiaix, només hem de substituir la superfície municipal per la superfície estrictament residencial d’un i d’altre municipi. El resultat és el que a la taula s’anomena densitat de població corregida. 61.353 hab/km² residencial per Barcelona, 10.484 hab/km² residencial per Sant Cugat. De nou, i tot i que les xifres s’aproximen una mica, trobem una relació de gairebé 6 a 1 entre els dos municipis. Segon símptoma d’obesitat.

Sóc conscient que el ball de xifres s’està començant a fer pesat i farragós. Inclús per a mi, a qui, en principi, no mou res més que l’interès desinteressat per aprendre coses, començo a dubtar de l’interès del que estic dient. Per intentar esmenar els meus dots  per fer-me infumable, us proposo un nou plànol on es reflecteixi el que s’ha dit fins ara.

Mida real: Projecció Residencial Sant Cugat

Qu’est ce que c’est?! Un oiseau? Un avion?! No. No es superman, però sorprén igual o de major manera. El que tenim davant és una projecció del que ocuparia haver d’albergar els 1.604.555 habitants de Barcelona a una ciutat amb un model residencial com el de Sant Cugat.

Us faig cinc cèntims de com ha anat la cosa. La lògica és tan senzilla com una regla de tres: Si per allotjar a la població de Sant Cugat es necessiten 8,37 km², quant espai necessitaríem per fer lloc al milió i mig d’habitants de Barcelona. El resultat, 153 km² de sol residencial necessari.

El pas següent és calcular el centre geogràfic del municipi de Sant Cugat i des d’allà projectar una circumferència de 153 km d’àrea. Restant-li les zones naturals protegides per llei  on no s’hi pot construir, i corregint l’àrea de l’esfera per incloure aquest espai privat d’urbanització, obtenim el resultat observat. Per acabar de filar prim, s’ha calculat la mida mitjana d’una illa residencial de Sant Cugat – 5.324 m² – per visibilitzar quantes illes s’haurien de construir. En total 28.735 illes necessàries, 27.162 illes més de les 1.572 existents avui en dia. La imatge del plànol és una reproducció aproximada de com s’hauria de parcel·lar aquest continu residencial en illes d’una mida mitjana de 5.324 m².

Per a la gent més aprensiva, suposo que us haurà sobtat la mida que pren Sant Cugat al fer aquest sencill exercici teòric, jo m’incloc dins d’aquest grup de gent amb la sensibilitat fina. Si sou d’aquella mena de gent difícil d’impressionar, no us amoïneu, encara n’hi ha més!

Cal recordar ara, les sabies paraules del nostre amic Sito que feien més o menys així “La urbanización es más que muchos albergues considerados aisaladamente. La urbanización, para ser tal, requiere un agrupamiento, más o menos bien organizado, de albergues con el fin de que sus moradores puedan comunicarse entre sí y prestarse servicios recíprocos”.

Eus aquí el secret, no tant secret, de la urbanització: No n’hi ha prou amb posar una casa al costat de l’altre, al costat de l’altre, al costat de l’altre, al costat de l’altre, i així successivament. No. A més, han d’estar disposades de forma que es puguin comunicar i prestar-se serveis recíprocs.

Per posar un exemple: Des de la meva humil opinió, em sembla que no és molt demanar que una ciutat tingui carrers. Si algú els creu prescindibles, estic obert a discutir, però, així d’entrada, no se m’acut cap altra forma d’evitar tenir entaforats als nostres conciutadans a casa seva sense opció de sortir més que saltant al patí del veí. Alguns diran: Quina perogrullada! Vet aquí tu el Lucas quin il·luminat, ha descobert la sopa d’all! Al que jo contestaria: Algú s’ha fixat bé en el plànol anterior? Si l’heu entés bé entendreu el perquè d’aquest últim raonament, si no, torneu-lo a mirar.

De veritat, torneu-lo a mirar, és important… Ho veieu ara? Això que hem projectat no és pas una ciutat, és un continu espai residencial, casa bora casa, sense espai per la resta dels elements imprescindibles per al funcionament d’una ciutat: carrers, places, equipaments, comerç, vies de tren, xarxes de telefonia, de gas i d’aigua, parques, polígons industrials, polígons d’oficines… Si Sant Cugat ja és prou lleig tal com és, imagineu-vos-el tal com el plantejàvem al plànol, quin pecat!

Com en aquesta vida, menys la mort, tot té solució (ho sento Walt Disney que romans congelat, algú ho havia de dir), aquí tenim la correcció del plànol anterior. I és ara, arribats a aquest punt, on queda més flagrantment retratada la febril obesitat que pateix la ciutat de Sant Cugat.

Mida real: Projecció Sistema Urbà Sant Cugat

Suposo que seria descortès per part meva no explicar que s’hi representa al plànol. La lògica no és molt diferent de l’aplicada en el cas precedent. L’única diferència ha sigut la substitució de les mides de les àrees residencials d’una i altra ciutat, per les mides del seu sistema urbà en la seva totalitat. Les dades les teniu a continuació:

Així doncs, passem a la interpretació. El resultat és un cas de manual d’obesitat urbana. Sant Cugat, amb les seves bucòliques casetes, si hagues de créixer fins als 1.604.555 habitants s’hauria d’estendre pels municipis de: Sant Cugat, Barcelona, Sant Adrià, Santa Coloma, Montcada i Reixac, Cerdanyola, la Llagosta, Ripollet, Santa Perpétua de Mogoda, Barberà, Badia, Polinyà, Palau-Solità i Plegamans, Sentmenat, Sabadell, Castellar del Vallès, Terrassa, Sant Quirze, Rubí, Viladecavalls, Ullastrell, Abrera, Castellbisbal, Martorell, Castellví de Rosanes, Sant Andreu de la Barca, Corbera de Llobregat, Cervelló, la Palma de Cervelló, Pallejà, el Papiol, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, Torrelles de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Esplugues, i l’Hospitalet. Un continu urbanitzat que s’estendria per un total de 42 municipis amb una extensió que s’enfilaria fins als 531 km². Per dir-ho clar, Sant Cugat és un càncer mediambiental, un malbaratament de sol, una creació arrogant i eixelebrada, una quimera urbana absolutament insostenible ambiental i territorialment.

Fins ara, hem descobert l’agressivitat mediambiental intrínseca a un model d’urbanització poc dens com el de Sant Cugat. Però no acaba aquí la cosa. Recuperem un dels plànols de l’última entrada al blog: el de l’espai viari d’un i d’altre municipi.

Mida real: Sistema Viari Comparat Barcelona i Sant Cugat

D’aquest, l’últim plànol amb el qual treballarem avui, n’extraiem la informació de l’espai viari corresponent a cada municipi: 6.749.967 m² corresponent a Sant Cugat; 20.392.098 m² corresponents a Barcelona. Tornem a calcular la relació poblacional, el que ens aporta la informació següent: 76,85 m²/hab a Sant Cugat, 12,71 m²/hab a Barcelona. La reacció fàcil és pensar: Quina sort tu! Aqeusta gent de Sant Cugat té molt més espai per passejar que aquí a Barcelona on s’hi viu amuntegat. I  sí. Tenen molt per passejar. Tant que es veuen forçats a desplaçar-se amb els seus imponents 4×4 si no volen perdre els dies sencers anant amunt i avall per una ciutat massa dispersa per abastar-la a peu. I per si algú se li escapa, al voltant del 80% de la contaminació atmosfèrica a Espanya esta causada pel tràfic rodat; Sant Cugat no sembla pas la solució.

Sembla prou clara la insostenibilitat ecològica del model urbà de Sant Cugat. Però adivineu, encara s’hi pot criticar més. No només és insostenible mediambientalment, sinó que també ho és socialment. Sense sortir de les  mateixes dades: a Sant Cugat, cada ciutadà ha de pagar, amb els seus impostos, el manteniment de 76,85 m²; a Barcelona 12,71 m². Aquesta diferència apliqueu-la a tots els serveis urbans tal que transport públic, clavegueram, xarxa telefònica, equipaments… Sí. La densitat de població és inversament proporcional al cost per càpita del manteniment  dels béns i serveis públics necessaris per al bon funcionament urbà. Viure a Sant Cugat comença a semblar un pèl elitista, no? Aproximadament 6 cops més car que a Barcelona, i només parlem d’impostos. Qui pogués pagar tots aquells carrers buits, flanquejats per casetes, on poder passejar amb el teu 4×4!

De nou, i com comença a ser habitual, la cosa no acaba aquí. Si la morfologia urbana de Sant Cugat és intrínsecament elitista, tal com hem vist fins ara; la morfologia del seu sistema residencial ho és encara més! El raonament és senzill: Un solar edificable té un preu X. Si sobre aquest solar hi construïm un bloc de pisos amb 20 unitats residencials, X s’haurà d’amortitzar entre 20: X/20. Si sobre el mateix solar hi construïm una torre conformada per una sola unitat familiar, l’amortització de X recaurà sobre una sola unitat familiar: X/1. I si, el resultat són preus de l’habitatge més elevats que en el cas de la ciutat compacte. Més elitista es torna la cosa quan la casa tipus de Sant Cugat és una torre de 130 m² amb un jardí, fent absolutament inaccessible aquesta llar a una persona que no disposi d’uns ingressos molt per sobre la mitja! No és pas casualitat que el municipi de Sant Cugat del Vallès, en publicacions de l’INE sobre la renta familiar disponible per municipis, ocupi la primera posició a nivell autonòmic, i la tercera a nivell espanyol: És una ciutat elitista inclús en la seva dimensió física!

Com a conclusió, i un cop vistes les vergonyes del seu model urbà, model urbà pensat com a enclavament residencial per a classes altes de Barcelona que volen viure el somni capitalista d’habitar una moderna torre amb jardí, amb un 4×4 escandalosament car al pàrquing privat i una família repel·lentment perfecta; harmonia només pertorbada per la pesarosa però imprescindible presència de la dona de fer feines, a ser possible sud-americana, que s’encarregui de mantenir l’ordre en una llar que de gran es torna inabastable per a una família per si sola; podem afirmar que viure a Sant Cugat i ser ecologista i d’esquerres és una contradicció en si mateix; em sap greu Arran Sant Cugat…

Sant Cugat o de com l’obesitat pot ser una malaltia urbana

Avui inaugurem una nova secció al blog, secció que deixarà enrere aquella línia editorial de caire simpàtic i bonista que ens ha caracteritzat fins ara. S’ha acabat el bròquil!

Aquesta nova secció es dirà “mapes de consciència”. Ja d’entrada aviso que no he contrastat amb ningú la idoneïtat i originalitat d’aquest nom ni de l’encert o no del projecte, precaució que hauria d’aprendre a prendre donat la meva contrastada capacitat de trobar enginy i carisma a creacions meves que han aconseguit generar consensos del tot infracturables i monolítics entorn del rebuig i menyspreu més obcecats i visceral. Un clar exemple és el front comú reaccionari generat a casa arran la meva iniciativa d’aprendre a tocar la guitarra, o “guitarreta” amb to despectiu tal com deien els meus pares.

Tot i així, fent gala de valentia, potser d’ingenuïtat, torno amb una nova publicació.

Mapes de consciència. Mapes en tant que seran mapes; consciència en tant que pretén despertar consciencies. Sí, no li he donat moltes voltes…

La idea se sosté sobre dos principis. Gramsci deia: “s’ha d’odiar l’indiferent. Viure és prendre partit”. La bíblia diu: “Los camios de Dios son inescrutables“.

Entonant aquestes màximes amb el màxim de responsabilitat m’hi llenço de cap a fer dels mapes una eina de transformació social. Entenc que com a ésser social, tot el que faci és social; s’emmarca en un context concret, en un moment històric del conflicte constant entre interessos contraposats, en un procés complex d’elaboració i superposició d’hegemonies, en una pugna eterna entre les voluntats de poder d’uns i altres, en un equilibri fràgil de la dialèctica materialista i idealista. En aquesta olla a pressió que és la societat, fins i tot qui calla adopta una posició; inclús qui guarda silenci afavoreix un statu quo o un altre; ningú no pot viure al marge de tot, tothom es veu impel·lit a prendre partit i per això el prenem, contents i decidits. Aquest és el motiu pel que cal experimentar cada vivència del dia a dia des del prisma de la col·lectivitat i impregnar de l’aroma primaveral de lluita i de revolta cada acte; per petit que sigui, l’haurem de fer gran. Amb això no demano estar cada dia de vaga, ni embolicat en comitès sindicals, ni fent assemblees perpètues; l’altre principi que guia la lluita és el de la inescrutabilitat dels camins que porten al paradís. Cadascú haurà de trobar el seu mitjà i la seva causa, jo intentaré convertir els mapes en armes, perdoneu si algú pren mal.

Com a contrapunt a aquest paràgraf carregat d’optimisme i farcit de redobles gloriosos i grandiloqüents, he d’acceptar que només seran un arma si algú s’atura a fer-me algun cas… I no és massa el cas. Tu que encara em llegeixes, la meva més sincera gratitud.

I ha tornat a passar, com comença a ser freqüent: La introducció se m’ha anat de mare. M’he embolicat tot sol traginant amb paraules amunt i avall i al final, de tot menys mapes, el que fa poc honor al nom del blog.

Reconeixent els meus vicis, només em queda prometre’m no entretenir-te massa estona més, limitant aquesta entrada a fer de presentació dels treus nous mapes amb els quals treballarem. En aquets s’hi representen les realitats  urbanes de Sant Cugat i de Barcelona.

El mapa de base amb el que s’ha treballat surt de l’exemplar i magnífic arxiu cartogràfic públic i obert del qual disposa l’AMB a la seva pàgina web. Amants dels mapes, us convido a delectar-vos amb els materials que allà hi tenen entrant al següent enllaç https://geoportalplanejament.amb.cat/AppGeoportalPlanejament2/index.html.

He d’agrair fervorosament a aquell cap que va decidir fer públic tot el material cartogràfic atresorat per aquesta institució i a l’hora demanar que, com trobo lògic i per res fora de lloc, s’avanci en aquesta voluntat de fer públic dades, materials i coneixements dels que disposin les insittucions públiques en tant que són pagades entre tots i el seu obrar a de revertir sempre en el màxim bé comú (o instaurar el gobern open data com dirien aquells personatges autoproclamats visionaris del fet social, en general formats a institucions universitàries privades, i  tan tendents a introduir anglicismes com a forma de posar en valor discursos que més aviat no diuen res). Ja posats que ho faci també Panamà, on sembla que cotitzen gran part dels nostres més il·lustres conciutadans després d’apropiar-se de la nostra riquesa.

Tornant al tema dels mapes, el primer que trobem ens mostra aquelles àrees classificades, en el planejament refós del Pla General Metropolita (1976) o PGM, com a àrees de caràcter residencial. El segón mapa representa la totalitat del sistema urbà d’una i altra ciutat, excloent-hi l’àrea residencial prèviament representada. Per tancar el cercle, l’últim mapa ens representa l’espai d’aquest sistema urbà qualificat d’espai viari: el que vindria a ser carrer. A continuació et deixo amb ells:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Arribats a aquest punt i degudament fetes les presentacions proposo un pacte tàcit entre la teva creixent impaciència i les meves minvants ganes de seguir escrivint i posposar per la pròxima ocasió la feina d’anàlisi i crítica que aquí m’ocupa. Promet ser fascinat, no us la perdeu!

 

Camins de Collserola

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Demano disculpes a aquells lectors exigents que s’irrítin amb el fet de veurem utilitzar un text tant suat, trillat i desgastat com és aquest bonic poema de Machado com a introducció al nou post. Demano perdó també a aquells més puristes a qui pugui molestar que contribueixi determinantment a la causa de fer del mateix poema un lloc comú, suat,  trillat i desgastat a força d’invocar-lo en va i de forma superficial.

Després d’aplacar tan iracundes reaccions, m’explico:

“Caminante no hay camino sino estelas en Wikilock”.

Salvant les distancies estètiques entre l’original i la meva revisió, el que he pretès ha sigut actualitzar als temps  moderns el poema, y de pas dibuixar sobre un plànol allò que Machado va pintar tan evocadorament amb paraules.

Per últim. Si, ho reconec. Espero que el text serveixi com a reclam, un símil al xiulet del caçador que sedueix als ocells. Sí ja heu arribat fins aquí, és que heu caigut al parany; accepteu la vostra derrota amb el màxim de dignitat i seguiu llegint com si realment us interessés.

El mapa que us porto avui és un recull dels camins que he anat traçant, en sortir a corre, al llarg de l’últim grapat de setmanes:

Les rutes les he anat recollint amb l’aplicació mòbil del Wikilock. Un cop gravades les rutes, l’aplicació et permet exportar-les en format .kml (Keyhole Map Layer), el tipus d’arxiu amb el que treballen les aplicacions cartogràfiques de Google. Tot i que aquí no us ho mostro, el resultat de visualitzar les teves rutes a Google Earth amb l’opció del relleu 3D activat és prou espectacular com per recomanar-ho ferbosament a tots els transeünts de camins i corriols que per A o per B hagin acabat llegint això.

Un cop recopilat tot aquest material, només ens queda bolcar-lo tot dins d’un arxiu shape (arxiu vectorial que treballa amb tres geometries: punts, línies i polígons) formant un xarxa de polilínies.

El pas següent és reprojectar aquests vectors a través d’un Sistema de Projecció Cartogràfica. Això vol dir, passar d’unes unitats de mesures espacials basades en graus (coordenades geogràfiques) a projectar aquest espai esfèric sobre un pla, amb coordenades X, Y (i Z s’hi s’escau), convertint així les mesures a unitats del sistema mètric (coordenades cartogràfiques) convertint l’espai esfèric en un espai cartesià. Les qüestions tècniques involucrades en aquesta transformació són molt més complexes del que pugueu arribar a imaginar: Existeix tota una branca de la ciència anomenada geodesia dedicada a l’estudi i elaboració de l’esferoide terrestre i les possibles formes de projecció de l’esfera sobre el pla. Aquí un video molt interessant sobre un dels molts problemes  amb els que s’ha d’enfrontar la geodesia en la seva quotidianeitat: https://www.youtube.com/watch?v=q65O3qA0-n4&feature=youtu.be.

Abans de continuar, i  en front el risc de ser acusat d’obrar amb mala fe, hauré de fer explícit que tot aquest submón tècnic, és redueix, en el que a mi em pertoca, a seleccionar en un petit desplegable quin tipus de projecció utilitzar, delegant al programa tota la feina bruta. Tot i així, i sense pretendre ser massa fanfarró, el desplegable costa prou de troba pel que algun mèrit em puc atribuir.

L’últim tram que ens queda per recórrer és el de decidir com volem representar la informació que hem estat cuinant. Val a dir que no és pas un pas baladí (m’ha quedat maca aquesta sentència!). Ja, en l’última entrada al blog vam veure els problemes que pot causar representar la informació de la que disposem sobrevalorant la capacitat dels subjectes objectes del nostre plànol: Una precisa i acertada representació de les variables és la clau de l’èxit de tot mapa.

A la primera imatge ens hem decidit per representar les línies en una escala de blaus en funció de la llargada de la ruta que traça, i fora bo. El resultat és un bonic mosaic d’esteles deixades al passar, una forma curiosa i bella de visualitzar l’esforç invertit, les hores dedicades, els paisatges col·leccionats, els dolors atresorats, la satisfacció guanyada, la voluntat mai doblegada del corredor… (i demés figures retòriques que Kilian Jornet and Co. estan posant de moda).

Un altra forma de representar aquests camins seria la de representar les rutes en funció de l’altura, amb un resultat tal que així:

Per a aquest segon propòsit, tot i partir del mateix port (les rutes del Wikiloc en format .kml), agafarem rumbs divergents des d’un bon principi. Si en el primer cas extraiem un arxiu shape format per polilínies, en aquesta ocasió el material amb el qual treballarem seran els punts que conformen les anteriors línies; si el primer mètode ens permetia calcular les distàncies de cada ruta,  aquest segon ens aportarà informació sobre l’altura assignada a cadascun dels punts. Després de la corresponent projecció i assignació d’escales cromàtiques segons l’altura,  obtenim un resultat força divertit també.

A la següent imatge es pot apreciar l’estructura de punts de les línies del plànol anterior:

Arribats a aquest punt, crec que és el moment oportú per explicar el vertader motiu  que m’ha impulsat a fer aquests últims plànols. La idea era aconseguir enregistrar tots els camins i corriols de Collserola. Tot i que la idea d’haver de recórrer tots i cadascun dels camins del parc, de descobrir tots els seus racons secrets, totes les cares solelles i obagues de la serra, de beure de totes les seves fonts i de respirar l’olor de tots els seus boscos, és èpica a més no poder, fins ara només s’ha traduït en un graf ridículament petit, moltes hores destinades, i agulletes més recurrents del desitjable. He de reconèixer que ma mare pateix per la meva salut, tant física com mental, crec que especialment per la mental…

La idea d’aquesta nova actualització és deixar esmaperduts amb l’espectacularitat estètica aconseguida, al major nombre possible de runners i no tant runners, i inclús aquella gent que fa com que corre però en veritat camina de pressa, o que fa com que camina de pressa però en veritat corre, i que degut a la indefinició de la seva tasca aconsegueixen fascinar-me profundament. Un cop aconseguit aquest cop d’efecte que jutjo infal·lible, el pla passa per demanar l’ajuda de tots aquells afeccionats a transitar per camins de Collserola i que estiguin disposats a donar-me una mà amb aquesta tasca i animar-les a que em facin arribar els tracks de les seves rutes. Des de la  suma d’esforços i treball col·lectiu evitarem que aquest pobre noi (que sóc jo) perdi els seus escassos anys de joventut corrent infructuosament per camins inabastables.

Si la laudabilitat de l’empresa a la qual us demano contribució no us acaba de convèncer, us proposo un tracte: Vosaltres em feu arribar els vostres tracks i jo us torno un plànol on quedin recollits els vostres kilòmetres. Poden ser els tracks de l’entreno per aquella ultratrail que vau fer a l’estiu, les rutes fetes durant l’últim mes, les passejades que heu fet amb el vostre grup d’excursionistes, els teus passejos solitaris amb el gos, les ascensions nocturnes a Vallvidrera desitjant que lo del nit bus no fos una trola menntres eus al PSC entrar al gobern del districte… qualseol trajecte prou significatiu com per, d’una forma original fer-ne un record; records dels camins de Collserola. Les possibilitats són moltes: disposant de la informació referent a les coordenades i l’altura de cada punt de la nostra ruta podríem calcular els pendents de cada tram; la velocitat en cas de tenir assignat a cada punt l’hora i data en que va ser enregistrat; amb un conexiement del terreny, podríem classificar les rutes entre aquelles realitzades per carrers/carreteres, per camins, per pistes, i per corriols… i totes aquelles idees que pugueu arribar a demanar i entrin dins les meves humils possibilitats. Accepteu el tracte?

 

Data Time Vallvidrera (part 2)

44 visites a la primera publicació? Deu ni do, espero que no se’m pugi la fama al cap! Deixant de banda les bromes dolentes per trencar el gel, la veritat és què m’esperava això del blog una cosa més intima, més personal… més per llegir-m’ho jo sol i amb sort algun japonès despistat amb el seu buscador web nipó.

Que ha passat? Fàcil. El problema va venir quan va entrar en joc el pèrfid, capciòs i per tots conegut, facebook. Aquest, després de jo publicar tímida i discretament el blog, es va afanyar a fer-ho públic al meu perfil, exposant i passejant les meves intimitats al fòrum públic, atraient curiosos com swaggers les tendes Apple.

Quina és la situació actual? Després de la bona acollida de la primera publicació, m’enfronto al seriós risc d’aconseguir poc més d’un parell de visites aquest cop, convertint, per mitja de la meva profunda i fosca decepció, aquesta segona publicació en l’última de la curta historia d’aquest projecte. Desitgeu-me sort!

Fetes les degudes presentacions, tornem a encetar el tema que ens ocupa:

Començaré demanant disculpes i realitzant una “fe de erratas”. El plànol que vam estar analitzant l’últim cop, era tan complicat de etendre que ni tan sols els propis veïns han sigut capaços d’ubicar casa seva (fet que tampoc deixa en massa bona posició al veí en qüestió, tot i que s’ha fet vegà fa poc i ens maneguem amb la hipòtsei d’una falta de nutrients amb efectes secundaris sobre els nivells de consciència i capacitat de raciocini com a causant de la confusió). Un plànol, ha de respondre sempre al criteri d’intel·ligibilitat, per sobre de tot. Jo, com a principiant, em vaig prendre la llicència artística de fer valer abans el resultat estètic a l’informacional, motiu pel qual entono un mea culpa. Amb voluntat d’esmenar l’error porto avui la següent imatge:

Aquí es pot entendre millor el que representa la imatge del plànol i la seva correspondència amb els terrenys dels barris de muntanya. Entenc què qui s’interessi, avui podrà ubicar-se millor, o potser amb menys esforç, del que ho va fer l’últim cop.

El que veieu aquí és la superposició del plànol a una imatge satèl·lit extreta de GoogleMaps: Si us hi fixeu, abaix a l’esquerra hi surt el logo de la companyia; no és que em paguin per la publicitat (no encara…), és que no puc evitar que hi surti. Al estar ambdues imatges georeferenciades, si les representem amb un mateix sistema de projecció cartogràfic, aconseguirem la correspondència entre les dues parts de forma tant precisa com s’hagi fet la georeferenciació i/o la representació en el plànol. Apunto que paraules i conceptes tan altisonants i enigmàtics com “georeferenciades” i “sistema de projecció cartogràfic” s’utilitzen amb clara voluntat d’atorgar al text un caràcter exclusiu i elititsa. Apunto també que no sabria definir-vos ni un ni l’altre. Apunto finalment que queda pendent, per una banda, mesurar les meves pretensions de reconeixement, i per l’altre, aprofundir en aquests conceptes tècnics per poder utilitzar-los amb coneixement de causa i sense exposar-me a ser desautoritzat per qualsevol que li dediqui 5 minuts a buscar informació sobre el tema i destapi totes les meves incoherències.

Aquesta seria un altre via per a millorar la precisió informativa del plànol, introduint-hi, a més de la informació de les parcel·les edificades, aquelles d’urbanes però no edificades. L’objectiu és, augmentar el nombre de realitats capturades pel plànol, fent de la relació amb la realitat d’aquest un vincle més estret i correspost. La teoria cartogràfica explica que tot mapa és una representació simplificada de la realitat; la qualitat d’un mapa es mesurarà en funció de l’equilibri aconseguit entre la simplificació y reducció de la informació extreta de la realitat, i la correspondència, exactitut i legibilitat de la representació. En el nostre cas el resultat és el següent:

Com intueixo que a aquesta altura els pocs lectors que encara conservi deuen començar a mostrar símptomes de flaquesa (avorriment, dit d’altra manera), intentaré explicar breument el que es mostra en aquesta darrera imatge: El que s’ha fet, tal com ja s’ha dit, és incloure al plànol aquelles parcel·les urbanes no edificades. Aquesta classificació deixa fora de la representació les parcel·les categoritzades com a forestals o agràries donat que no es consideren zones urbanes. El resultat és que disposem de tres nous tipus de parcel·les representades: Aquelles qualificades com a parc urbà o verd protegit (privat o públic) i per tant no edificables, representades de color verd, les qualificades com a edificable, i per tant viables de ser objecte de construcció per part del capital privat, representades de color gris, i les qualificades com a equipament, i per tant reservades a l’edificació o urbanització d’espais, equipaments i/o sistemes públics, representades de color blau cel.

El problema que planteja aquesta nova forma de representar l’espai urbà, és que ens aporta una quantitat important d’informació nova, provocant que: o bé aturo aquí la meva redacció i posposo l’anàlisi, o bé, acabo perdent la fidelitat del meu últim seguidor a base de sobreexplotar la seva capacitat de mostrar interés abocant-lo a una lectura pesada i feixuga sobre la, més aviat poc interessant realitat urbana llebrenca.

Així doncs, estimat(s) lector(s), ha estat un plaer tenir-vos per aquí i fins a la pròxima.

P.D. Giró, si em llegeixes, ho he revisat tot amb softcatalà (https://www.softcatala.org/corrector/), espero estar a l’altura aquest cop.

 

 

 

Data Time Vallvidrera

Estrenem el blog amb amb un mapa al que li tinc molta estima, causant d’un d’aquells bonics moments en que te’n adones de forma inesperada i sorprenent que el treball invertit comença a donar fruits; aquell moment en que totes les hores d’esforç i d’estudi cobren sentit, les il·lusions es tornen sólides en forma d’un petit projecte que va prenent forma tal i com el tens al cap, sense haver de renunciar a res, inclús més perfecte que la idea que tenies al cap en tant que té la característica de ser real, alucinantment real. Aquell bell moment prens consciència de tu mateix com a ego capaç de fer allò que fa un temps era incapaç. Ni t’ho sospitaves i de cop i volta saps fer-ho funcionar. És gratificant. El plaer d’aprendre a fer coses noves és incomparable!

Doncs això, fa un parell de mesos que hi practico amb això d’intentar representar paisatges de formes suggerents, i aquest va ser un dels primers cops que em sentia satisfet amb el resultat. I quin és el resultat? Un petit mapa de l’entorn edificat dels barris de Vallvidrera, Tibidabo, Font del Mont i Mas Sauró, creuat amb dades cronològiques. El que es veu representat a l’imatge són les parcel·les efectivament edificades dels barris citats, afegint-hi posteriorment informació sobre la data d’edificació, extreta del cadastre espanyol. Si, del cadastre ens en podem fiar fins a cert punt, dubtes vers la precisió d’aquestes dades que es veuen alimentats al observar, tal com es veu en la següent gràfica, com les dates rodones acumulen quantitats inusitades de inaguracions d’edificis:

Fixeu-vos en l’acumulació de construccions a anys com 1960, 1955 o 1950 i la sospitosa buidor d’edificacions acabades als anys immediatament anteriors i posteriors; curiós com a mínim.

Tot i així les dades són prou interessants i ens mostren aquelles èpoques en què els barris de muntanya han viscut un major creixement i/o renovació urbana. S’ha de diferenciar entre creixement i renovació. Ho confesso i demano el vostre perdó: en aquest mapa que us presento no es diferencia entre un i altra forma de desenvolupament urbà. Anem a pams: Creixement, tal com deixa entendre el seu nom, indica augment de la superfície urbanitzada, construcció en parcel·les abans no edificades. Renovació urbana implica renovar aquell teixit urbà ja existent, construir sobre el ja construit, o en el seu defecte, tirar a terra allò antic per construir-hi edificis nous. Aprofito per apuntar que tot i que algú pugui pensar que renovació urbana vol dir aixecar edificis detestables on abans hi havien construccions no només més boníques, sinó també més auténtiques, carregades de significat, historia i humanitat; això no és pas culpa de la idea de renovació urbana en si, és culpa d’uns àvars promotors immobiliaris i d’un mercat de la vivenda massa car com perquè la gent es pugui permetre el luxe de decidir viure en casetes bucòliques abans que en blocs de pisos lacònics i anomitzants.

Tornant al tema en qüestió, al mapa que compartim, només s’indica l’any de construcció de l’edifici existent actualment. Aquest és un dels problemes d’aquest plànol, l’objectiu del qual era representar gràficament el creixement urbà dels barris de muntanya, des dels núclis més antics fins a les més joves construccions, però no aconseguit del tot. El resultat és que per exemple, a la Plaça de Vallvidrera, on hi trobem edificis des de, mínim 1890, tal com resa la façana de Can Trampa (aquí teniu una imatge de la façana https://goo.gl/maps/BNcWebegBvz), surten representats edificis construïts al llarg de la segona meitat del segle XX. Aquests són els edificis que hi ha actualment a la plaça, per tant l’informació no està malament, però tampoc diu tota la veritat: el mapa no se’n recorda del vell Casino existent al número 2 de la plaça. El problema amb el qual ens trobem és doncs que aquelles zones que han viscut una renovació urbana desvirtuen l’objectiu del mapa al no poder ser representades amb les dates de la seva primera i originària edificació. Que hi farem, no? Es fa el que es pot amb el que es té, i no ens enganyem, el mapa segueix sent interessant tot i les seves debilitats.

Deixant de banda aquesta falta d’exactiut de les referències amb les quals treballem, i curant-me en salut vers qualsevol crítica, que remetré directament al cadastre en cas que algú, i contra tot pronòstic, trobi aquest treball prou interessant com per pretendre corregir-lo, procediré a despedir-me fins a la pròxima entrega on seguirem desgranant tots els secrets d’aquest mapa i aprenent alguna cosa més del nostre estimat poble (o bé dormitori on s’hi arriba amb cotxe, quant més car millor, per a la gent de la Pl. de les Bases d’en Barral, Pl. del Pí per a la gent que allà hi viu).